Amb la lectura de l'estudi de casos de Jean-Claude Gillet, inclòs en la seua obra L'animació en la comunitat, l’autor enfrontava una sèrie de parelles substantives per a definir el model d'animació socioeducativa.
La primera de les parelles fa referència a la divisió entre activitat i acció, la segona parlava de la diferència entre agent i actor, la tercera discutia sobre les diferències entre el programa i el projecte, la quarta valorava el binomi discutit entre allò instituïx i l'instituïdor, la quinta tractava la relació inversa entre socialització i sociabilitat, la sexta parella era la relació entre consens i conflicte, i l'última tractava la pràctica i la praxis com a elements diferenciadors de l'acció social.
Totes estes parelles en constant discussió conceptual, en relació al model d'animació sociocultural, comporten en si mateix la dicotomia entre la intervenció cultural i l'acció pròpiament dita. El dirigisme, monitorització i institucionalització que exercix la intervenció cultural, es basa en un posicionament conservador d’allò social. Una forma de distinció entre els de dalt i els de baix, que exercix un poder diferenciador que va en contra dels principis emancipatoris, empoderatius i autodeterminatius de les persones i els col·lectius. No obstant això, l'acció cultural es basa en el principi d'horitzontalitat, o més be de verticalitat inversa, entenent als col·lectius com a agents creadors i crítics que han de convertir-se en dirigents del seu propi destí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario